La setmana passada, a “30 minuts”, vaig veure un reportatge que no em va deixar indiferent.
Es tracta de “La corona”, un treball nominat als Oscars d'aquest any i presentat en el prestigiós festival internacional "Sundance" de pel•lícules documentals.
Bogotà disposa de la presó femenina més gran de tot el món, hi ha des de assassines fins a lladres. Anualment s’hi celebra un concurs on les candidates, representants de cada mòdul, han de superar proves de ball, de bellesa, contestar preguntes d’actualitat, etc.. La guanyadora es proclama reina i durant l’any següent és admirada i respectada per la resta de noies. No té dret a sortir de la presó per promocionar-se de cap manera fins que no finalitzi la seva condemna. Un cop fora queda a les seves mans.
Aquest certamen no queda molt lluny del que aquí estem acostumats amb Miss Espanya. La preparació comença setmanes abans i cada “equip” ajuda a la seva representant i l’ anima durant l’exhibició (com si els hi anés la vida).
El dia de la festa, es congreguen diferents grups de persones, entre ells el jurat, periodistes, fotògrafs i famosos; que els fan oblidar per complet que són on són. I se’ls tracta de dives, abans que qualsevol altra cosa.
El cas, és que durant aquest reportatge, també ensenyaven (encara que poc) com és el dia a dia de les recluses. Es podien apreciar detalls com ara les noies fumant, o anant a la perruqueria que tenen a les instal•lacions i habitacions plenes d’objectes com si fossin a casa seva.
Es tracta de “La corona”, un treball nominat als Oscars d'aquest any i presentat en el prestigiós festival internacional "Sundance" de pel•lícules documentals.
Bogotà disposa de la presó femenina més gran de tot el món, hi ha des de assassines fins a lladres. Anualment s’hi celebra un concurs on les candidates, representants de cada mòdul, han de superar proves de ball, de bellesa, contestar preguntes d’actualitat, etc.. La guanyadora es proclama reina i durant l’any següent és admirada i respectada per la resta de noies. No té dret a sortir de la presó per promocionar-se de cap manera fins que no finalitzi la seva condemna. Un cop fora queda a les seves mans.
Aquest certamen no queda molt lluny del que aquí estem acostumats amb Miss Espanya. La preparació comença setmanes abans i cada “equip” ajuda a la seva representant i l’ anima durant l’exhibició (com si els hi anés la vida).
El dia de la festa, es congreguen diferents grups de persones, entre ells el jurat, periodistes, fotògrafs i famosos; que els fan oblidar per complet que són on són. I se’ls tracta de dives, abans que qualsevol altra cosa.
El cas, és que durant aquest reportatge, també ensenyaven (encara que poc) com és el dia a dia de les recluses. Es podien apreciar detalls com ara les noies fumant, o anant a la perruqueria que tenen a les instal•lacions i habitacions plenes d’objectes com si fossin a casa seva.
-No sé fins a quin punt tot això els afavoreix – vaig pensar. Al principi em va sobtar molt. Potser és que no hi tinc prou coneixement i no sé que amb els homes passa igual, potser és que aquí a Espanya som més rigorosos... Entenc que aquest concurs i altres detalls serveixin de distracció a tot el que estan passant però em fa dubtar de que realment estiguin pagant per allò que han fet. No vull semblar nazi, m’explico: el que va passar és que mentre entrevistaven a algunes noies sota la pantalla les anaven catalogant: “assassina”, “guerrillera”, “atracadora”... i em va fer pensar en com deuen encaixar això la gent perjudicada per aquestes persones. Si és just.
Quan va sortir la guanyadora la van entrevistar i semblava que tenia les idees molt clares. Sabia que s’havia equivocat, que estava pagant pel que havia fet i volia recuperar el seu fill, aprofitar la fama per obrir-se camí en qualsevol àmbit i tenir una millor vida, ser una nova persona. A mi em va semblar molt convincent, vaig pensar que potser era jo que m’equivocava per dubtar dels mètodes i la voluntat per rehabilitar-se, i me la vaig imaginar en situació. El documental acabava amb un text que ens explicava que un any després de la seva alliberació (al poc temps de proclamar-se reina) la van trobar morta. Em va fer molta pena. No puc saber si realment va aconseguir el que volia. El desenllaç pot no tenir a veure amb la manera en que ella portava la nova vida, o si. I això em va tornar a crear dubtes.
Algú més el va veure? Quina és la vostra opinió? Estic equivocada dubtant de la justícia a aquesta presó en concret? Què en penseu, en general?
Sobretot no vull que se’m mal interpreti. Com he dit em vull informar, no hi entenc prou i és la senssació que he tingut amb aquest reportatge, que per cert, l'he trobat excel·lent!
:)
Quan va sortir la guanyadora la van entrevistar i semblava que tenia les idees molt clares. Sabia que s’havia equivocat, que estava pagant pel que havia fet i volia recuperar el seu fill, aprofitar la fama per obrir-se camí en qualsevol àmbit i tenir una millor vida, ser una nova persona. A mi em va semblar molt convincent, vaig pensar que potser era jo que m’equivocava per dubtar dels mètodes i la voluntat per rehabilitar-se, i me la vaig imaginar en situació. El documental acabava amb un text que ens explicava que un any després de la seva alliberació (al poc temps de proclamar-se reina) la van trobar morta. Em va fer molta pena. No puc saber si realment va aconseguir el que volia. El desenllaç pot no tenir a veure amb la manera en que ella portava la nova vida, o si. I això em va tornar a crear dubtes.
Algú més el va veure? Quina és la vostra opinió? Estic equivocada dubtant de la justícia a aquesta presó en concret? Què en penseu, en general?
Sobretot no vull que se’m mal interpreti. Com he dit em vull informar, no hi entenc prou i és la senssació que he tingut amb aquest reportatge, que per cert, l'he trobat excel·lent!
:)
8 comentarios:
Suposo que estar a la presso ja es prou dur i fer-ho mes dur no milloraria la reincersio d'aquestas dones.
Suposo que estar a la presso ja es prou dur i fer-ho mes dur no milloraria la reincersio d'aquestas dones.
Jo vaig veure'n un tros, però no hi vaig prestar massa atenció. No sembles nazi. Et preguntes, com tothom, fins a quin punt cal que els que han fet malifetes visquin millor que alguns pobres desgraciats que es moren de gana dintre la legalitat.
Ja en parlarem, ok?
petonet!
Jo vaig veure'n un tros, però no hi vaig prestar massa atenció. No sembles nazi. Et preguntes, com tothom, fins a quin punt cal que els que han fet malifetes visquin millor que alguns pobres desgraciats que es moren de gana dintre la legalitat.
Ja en parlarem, ok?
petonet!
Perquè em sortiu per duplicat? jajaja
Striper, tot això crec que és relatiu. Els que no hi entenem no ho podem entendre...
:)
un petó!
Suposo. A i la senssació que em va donar va ser d'injustícia. potser un dia algú m'ho podrà explicar.
Petonets!!
Bones! jo també en vaig veure un tros d'aquest documental. El cert és que no trobo malament que es dediquin a fer altres coses perquè el temps passi més ràpid, el que no em sembla tant bé és la manera com enfoquen els entreteniments, la dona vista com a pur objecte que ha de ser d'una determinada manera; bellesa, empolainament i tota la parafernàlia. Però suposu que per entendre això també t'has de posar en el context en el que passa, en un país en que no hi ha les mateixes igualtats de gènere.
Georgina, pel que sé a Sud Amèrica la bellesa ho és tot -cosa que ha provocat que també siguin els reis de la cirurgia plàstica -. Suposo que a elles no hi ha res que els faci sentir millor que aquest tipus de competència. La desigualtat de gènere està "pactada" i fins que la majoria no se n'adoni de que poden ser molt més del que les estan tractant la cosa no canviarà. Aquí fa uns anys estàvem (casi) igual i poc a poc ho hem anat superant, és l'única diferència.
Publicar un comentario