5/10/07

És una pena / Una pena




Què ens està passant? Ho volem tot. I, acostumats a aconseguir-ho, encara exigim més i més. La vida canvia cap a millor, evolucionem en tots els aspectes. Però deixeu-me dubtar que l'ànima de les persones estigui anant pel mateix camí.
L'estem perdent, cada dia una miqueta més. On hem deixat l’ il·lusió? Les ganes de ser lliures? D'ajudar al pròxim? De no pensar en nosaltres i en només nosaltres?
Ei! Que més enllà de les quatre parets de l'habitació, de la play, del fotolog..existeixen altres coses! On hem deixat l'amistat? L’harmonia? La complicitat?
Estimar és estar sempre al costat de la persona, en la distància, en les bones, en les dolentes, amb tot i per tot, o almenys, així m'ho han ensenyat a mi.
Cada cop és més fàcil enganyar-nos uns als altres. D'un dia per altre dues persones ja es poden creure millors amics i de la mateixa manera deixar de ser-ho. Però com? Com es pot? Després de tant viscut i amb tant de sentiment, com es pot deixar tot en un racó?
Com es pot escollir a una persona casi bé fent pito pito gorgorito per deixar de banda a els que realment mai t’han fallat?
Com costa ser amic (o com em costa!). Cada cop estem capgirant més el significat de la paraula. Amic no és aquell amb qui només comparteixes birres al bar, una partida de futbol platja o simples comentaris fotologgers/bloggers. I així de clar ho dic. Em sap greu veure com casi tot roda d'aquesta manera. El donar més importància a la persona recentment coneguda i que no tenim casi cap lligam amb ella, però que la valorem més que no pas el que ha crescut amb nosaltres, que sap el que ens agrada i el que no, que sap quin va ser el nostre primer petó i les nostres últimes llàgrimes.
Voltar amb uns i ara amb altres i deixar-ne pel camí és llei de vida, i si no, que algú m'expliqui com es fa per endur-me a tothom en un sac! Tot i això, no serveix per justificar els actes.
Som finits? Un amic s’esgota? O com va això? Per que no ho entenc.

9 comentarios:

Anónimo dijo...

Em sembla que sóc dels únics que han comentat fins ara, però si segueixes amb aquets escrits em sembla que tindràs un lector habitual! :)


ptó mar

Mar dijo...

gràcies xevi!! ^^
d'aqui poc començaré a fer "publi" del meu racó.

:P

Anónimo dijo...

Bff..he quedat ben parada amb l'escrit,Mar. Esta molt bé i tens tota la raó!

Tot bé? Jo segueixu amb la meva "pata coja..."

Un petó!

Mar dijo...

Gràcies Marina. Tot bé i tant!
El que passa que hi ha moments en que te'n adones que no tothom pensa com tu i em costa entendre-ho!
Son coses tan bàsiques i essencials...

Petonets coixa!!

Montse dijo...

Molt bon post, mar.
Vols que t'enllaci al meu blog? tu ho has de dir, que o sé si et vols fer gaire publicitat...

Anónimo dijo...

hey nena!!! no se que dir-te...m'as deixat amb llagrimes als ulls!!! Però no de pena sinó…de felicitat!! felicitat de veure’t crèixer,felicitat de veure’t madurar,felicitat de com vas adquirin els teus propis valors!!! saps? tal com dius...com pot ser que una persona et pugui borrar després del que em viscut junts? llagrimes,somriures,sopars etc... jo només sé que tampoc ho entendré mai!! si això és el que s'en diu amistat!!! us ho regalo!!! el que si sé, és que avui en dia tothom es creu tenir el dret a dir i a reclamar sense pensar si pot fer mal o no!!! I ningú s’recorda dels DEURES!!!! SI!!! els deures que tenim com a persones, deures com els de saber escoltar! o ajudar, o tan sols estar allà!! Perquè en aquesta vida hi han moments per plorar,moments per riure i moments per estar!!! m.mar NO CANVIIS!!! GRACIES PEL TEU ESCRIT!!!!!

Mar dijo...

mama, que em fas plorar omeee
jajaja

gràcies per llegir-me i escriure'm, que sé que aquestes coses et costen un pèl! :P


muuua!!!!

Marc dijo...

El que comentes en el teu post és el resultat de la globalització en la que ens trobem immersos. Per sort encara queden moltes persones que pensen com tu. Felicitats pel blog.

bellosoli dijo...

Sovint la novetat és una temptació, almenys per a molta gent. La novetat pot servir per a fugir endavant i evitar encarar els problemes.

Qui pateix una fugida sent un dolor intens durant un temps. Però qui fuig, imagino, es veu condemnat a fugir sempre.